LUIGI ARMANDO OLIVERO
Mappa del sito
Rondò dle masche L'Alcyone, Roma, 1971
Ij faunèt Il Delfino, Roma, 1955
Articoli di Giovanni Delfino riguardanti Luigi Olivero pubblicati su giornali e riviste
Le poesie di Luigi Armando Olivero (Seconda parte)
Le poesie di Luigi Armando Olivero (Terza parte)
Poesie di Luigi Olivero dedicate allo sport
Traduzioni poetiche
I concetti ispiratori di Olivero traduttore in versi piemontesi
Ecco come Luigi Olivero ci descrive il suo apprendistato nell'arte della traduzione poetica.
In tempi ormai remoti, ho avuto due interessanti conversazioni sull’arte di tradurre poesia da lingue antiche. Una fu con Manara Valgimigli, l’altra con Cesare Pavese.
In sintesi, Valgimigli sosteneva che tradurre significa anzitutto assimilare e poi interpretare, riesprimendo (au possible con i massimi rigore e nitore) la sostanza del testo. Soggiungeva che, p. es., quando una metafora è vivida, fosforescente, illuminante nell’originale, ma, alla traduzione letterale, risulta inerte, opàca, fossilizzata dall’usura dei secoli che l’ha convertita in un reperto archeologico di fronte alla più esigente e scaltrita sensibilità ultramoderna, occorre sostituirla con un’altra metafora in lingua odierna ma che aderisca perfettamente allo spirito e all’affabile comunicatività degli antichi.
Pavese dichiarava la necessità di forgiare, all’occorrenza, anche parole compòsite di due o tre altre parole fuse in una sola: pur di avvicinarsi all’istantànea fulmineità rappresentativa di certi testi arcaici, poniamo greci, assai concisi e diretti a confronto dei testi espressi negli idiomi moderni. In casi estremi di intraducibilità, suggeriva di ricorrere alla paràfrasi ombreggiata da una pàtina di antìco.
Addizionando i concetti di Valgimigli e di Pavese ed altri miei, maturàtimi in precedenza e successivamente, è ciò che ho cercato di realizzare traducendo in versi piemontesi. Non nascondo le difficoltà, che forse m’illudo di aver superate, impiegando scrupolosamente soprattutto i precetti dei miei due menzionati interlocutori.
(Dalla nota di Luigi Olivero alla traduzione di Mamurra e le Muse Almanacco Viglongo 1987.)
Giovanni Raboni in Tuttolibri N° 293 28/11/1981 scriveva: …per essere buoni traduttori bisogna essere veri poeti, e, d’altra parte, non ogni poeta è automaticamente un buon traduttore di poesia. E, allora, diciamo, nel caso mio, un fedele ritrasmettitore di vibrazioni affini alla mia sensibilità.
(Dalla nota di Luigi Olivero a Rapsodia ‘d tradussion poetiche Romanzìe 1983.)
Ho tradotto i poeti che mi hanno suscitato maggiori sensazioni, per evitare di cadere nell’imitazione. Traducendoli ho attuato una sorta di transfert e me ne sono liberato.
(Dall’intervista rilasciata ad Albina Malerba Incontro con Luigi Olivero ‘l caval ‘d brôns N° 5 maggio 1983.)
Traduzioni
Da Musicalbrandé dicembre 1960
José Maria Premán
Scusa maira dël sol ëd sinch ore
Cosa it serche ant costa viëtta sol dla seira?
O solin bel ëd sinch ore
për la viëtta ch'a të schiva,
J'angavign ëd gir e svolte
l'àn color d'un verd oliva.
Cosa it serche ant costa viëtta sol dla seira?
- Serch n'anel ëd bianch-argent
ch'l'à përdù staneuit la luna.
Ora meurienta (Ël dì 's na va)
Pì nen l'azur ëd lë stradon lontan;
pì nen col loboìt là, nì cole fior;
pì nen lë sbies... ades ël borgh inter
s'è fasse për mia sè eva d'amor!
Seira
Nìvole aote. Vent freid.
La seira a slarga 'n sël rì
so capucc ëd lana neira.
Fior a l'à me desidere
mach për ti, giojna mia!
Neuit
O borgh ëd Santa Cruz:
già sleuja l'ora mìstica e serena
che mi avrai da esse tò për sempre.
Crucifis, me borgh, con tre reuse
ëd passion mentre ch'a bruso -
an sla cruz santa 'd tò nom -
tò amor e tò mistere!
Ades sol
Ades sol ant ël borgh.
Ades tuta soa blëssa
për mi sol, sota 'l vel bianch
da sposa dla luna.
Për anciarm, ël borgh e chila
son una cosa ùnica,
ant coste ore sole
così scure.
Esse sò për sempre;
e arvisté soe straiole
con tanta goj serena:
oma che arvisteria
se mi pudèissa, amor, l'anima toa!
Ël borgh con luna
Aossand, pcita, e bassand
ij fij argentà dla luna,
tëssio 'n fassoletin candi
set viëtte disuguale...
Mi ij passrija 'nt ël crochèt.
con basin, toe inissiaj!
'l caval 'd brôns, settembre 1931 (Grafia del giornale)
Friedrich Nietzsche
Ël cant Ancërmà
Om! Sta bin atent!
Còsa ch'a dis
la Mesaneuit ancreusa?
«Mi durmìa, durmìa
peuj son dësviame
da un gran seugn profond!
Profond a l'é cost mond,
pi ancora 'd lòn ch'a l'abia pensà 'l Dì.
Profond l'é sò torment,
la gòi pi assé profonda che 'l dolor!
- Passa - a dis ël dolor,
tant che ògni gòi a veul eternità:
profonda, a veul, profonda eternità!»
Ël Tòr N° 29/30, 1946
Venéssia
Im në stasìa an sël pont,
sol, ant la neuit ë-vlutà.
Un cant unisia da leugn
e un boton d'òr a fiorìa
ant ël prà 'd j'eve dël mar.
Góndole, mùsica, luz
anmagà 'd seugn dondolavo,
ancontra a l'alba a glissavo.
Orchestra d'arpe, mia ànima
ant sò profond arsonava
d'una segreta elegìa
'd góndole s-ciave an caden-e...
Mi frissonava 'd piasì.
Ma chi lo scotava? Chi
sentìa col cant drinta 'd mi?
Musicalbrandé, settembre1964
Pater Noster (Traduzione dal latino)
Pare Nòstr, che t’ën guarde dal pi splendrient dij cei,
che tò nòm sia ‘nt ël cheur ëd j’òmini fratei:
che tò regn viva sempre ‘d zora l’umanità
e ch’a sia sempre faita toa santa volontà
tant an cel che ‘n sla tèra ‘ndoa ‘t seugno le masnà.
Pare nòstr, dane ancheuj la nòstra mica ‘d pan
che tuti ij dì cheujoma da le toe bianche man.
Scancela ij nòstri débit come noi, pecador,
sganfoma tuti ij débit dij nòstri debitor.
Ten-ne lontan dal mal. Fane rese al dolor.
E che toa grassia an vija,
ò Nosgnor. Così sia.
Ij Brandé N° 72, 1949
Federico Garcia Lorca
Da La Carovana N° 60/61 luglio~ottobre 1962
Romance de la Guardia Civil Española Romansa dle Guardìa Civil Spagneula
A Juan Guerrero
Cónsul general de la Posia
Los caballos negros son. Ij cavaj son tuti nèir.
Las herraduras son negras. Le monture 'd fer son nèire.
Sobre lad capas relucen 'D zora ij mantej a bërluso
manchas de tinta u de cera. tache d'inciostr e 'd sira.
Tienen, por eso no lloran, A l'han - për lòn pioro nen -
de plomo las calaveras. ër lòn pioro nen -
de plomo las calaveras. ëd piomb le teste da mòrt.
Con el alma de charol Ànime lustre dë vërnis
vienen por la carrettera. a galopo an sla strà bianca.
Jorobados y nocurnos, Tuti gheub a costà 'd neuit,
por donde animam ordenan andoa 's fan viv a comando
silencios de goma oscura ëd silensi 'd goma scura
y miedos de fina arena. e paure 'd giaira fin-a.
Pasan, si quieren pasar, Passo, s'a veulo passé,
yocultan en la cabeza e 'ntërten-o ant ël pensé
una vaga astronomia una fiosca astronomia
de pistolas inconcretas. ëd pistòle 'd fantasìa.
* *
¡Oh ciudad de los gitanos! Óh, sità dij sìngher brun!
En las wsquinas banderas. Bandiere a tuti ij canton.
La luna y la calabeza La lun-a giàuna e la cossa
con las guindas en conserva. con le griòte an composta.
¡Oh ciudad de los gitanos! Óh, sità dij sìngher brun!
¿Quién te vio y no te recuerda? Chi l'ha viste e at seugna nen?
Ciudad de dolor y almizcle, Sità 'd dolor e dël mus-c,
con las torres de canela. con le toe tor ëd canela.
* *
Cuando llegaba la noche, Quand ch'a vnisija la neuit,
noche que noche nochera, neuit d'una neuit neuitèa.
los gitanos en sus fraguas ij singher ant soe fusin-e
forjaban soles y flechas. martlinavo 'd soj e 'd flecie.
Un caballo malgerido, Un pòr caval malaviant
llamaba a todas las puertas. ciamava a tute le pòrte.
Gallos de vidrio cantaban Galucio 'd vèder cantavo
por Jerez de la Ftontera. a Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo Ël vent a vira paicio
la esquina de la sorpresa, la cantonà dla sorprèisa,
en la noche platinoche ant la neuit placà d'argent
noche que noche nochera. neuit, d'una neuit neuitèa.
* *
La Virgen y San José, La Madòna e San Giusèp,
perdieron sus castañuelas, l'han perdù soe tarachëtte,
y buscan a los gitanos e as na ven-o a serché ij sìngher
para ver si las encuentran. për ch'andvin-o andoa ch'a son.
La Virgen viene vestida La Madòna a l'é vestija
con un traje de alcaldesa d'un vestì da sindichëssa
de papel de chocolate ëd dorin da cicolata
con los collares de almendras. con ëd màndole ij colié.
San José muove los brazos San Giusèp a bogia ij brass
bajo una capa de seda. sota na mantlin-a 'd seda.
Detrás ba Pedro Domecq Daré lor, Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia. ven con trè sultan ë Persia.
la media luna, soñaba La mesalun-a a sugnava
un éxtasis de cigüeña. un seugn lusent ëd sigògna.
Estandartes y faroles Stendard al vent e lampion
invaden las azoteas. a cheurbo tute le trasse.
Por los espejos sollozan Drinta ij specc a sangiuto
bailarinas sin caderas. balarinëtte sens'anche.
Agua y sombra, sombra y agua Aqua e ombra, ombra e aqua
por Jerez de la Frontera. a Jerez de la Frontera.
* *
¡Oh ciudad de los gitanos! Óh, sità dij sìngher brun!
En las wsquinas banderas. Bandiere a tuti i canton.
Apaga tus verdes luces Dëstissa òe toe lus vërde
que viene la benemérita. ch'ai riva la benemérita.
¡Oh ciudad de los gitanos! Óh, sità dij sìngher brun!
¿Quién te vio y no te recuerda? Chi l'ha viste e at seugna nen?
Dejadla lejos del mar, Lassela sté leugn dal mar,
sin peines para sus crenchas. sensa pemto për soe tërsse.
* *
Avanzan de dos en fondo Avanso 'd fianch doi për doi
a la ciudad de la fiesta. d'an fond a la sità 'n festa.
Un rumor de siemprevivas Në schërziné 'd fior da mòrt
invade las cartucheras. intra 'nt le cartociere.
Avanzan de dos en fondo. Rivo d'an fond doi për doi.
Doble nocturno de tela. Cobie anvlupà 'd ragnà neire.
El cielo, se las antoja, Ël cel, ai dà l'ilusion,
una vetrina de espuelas. d'una giojera dë spron.
* *
La ciudad libre de miedo, La sità, gurà dë sparm,
multiplicaba sus puertas. moltiplicava soe pòrte.
Cuarenta guardias civiles Quaranta guardie civile
entran a saco por ellas. intro dë stron a sacage.
Los relojes se pararon, J'orleuri 'd colp son fërmasse,
y el coñac de las botellas e, 'nt le boteglie, 'l cognàc
se disfrazó de noviembre l'é deghissase d'amblé
para no infundir sospechas. an eva giauna 'd november
për nen fé nasse 'd sospet.
Un vuelo de gritos largos Un vòle 'd crìj a ventaj
se levantò en las veletas. l'é aussase da le bandaròle.
Los sables cortan las brisas Ij sàber tajo ij fij d'aria
que los cascos atropellan. che ij ciapin nèir a scarpiso.
Por las calles de penumbra Ant la mesombra dele stra
huyen las gitanas viejas le veje sìnghërie a scapo
con los caballos dormidos con ij cavàj andurmì
y las orzas de monedas. e ij tupinèt dij marengh.
Por las calles empinadas për le strajòle ch'a monto
suben las capas siniestras, ràmpio ij mantej dël maleur,
dejando detrás fugaces lassand darera 'd lusent
remolinos de tijeras. viramulin ëd tësòire.
* *
En el portal de Betlem Sota ìl porton ëd Betlem
los gitanos se congregan. ij sìngher ten-o consèj.
San José, lleno de heridas, San Giusèp, costà 'd ferije,
amortaja a una doncella. a vest da mòrta na fiëtta.
Tercos fusiles agudos Fusij 'd pera puntùa
por toda la noche suenan. arbombo an tuta la neuit.
La Virgen cura a los niños Meisin-a ij cit, la Madòna,
con salivilla de estrella. con salivëtta dë stèila.
Pero la Guardia Civil E 'ntant la Guardia Civil
avanza sembrando hogueras, sëmna, an passand, ëd giolà
donde joven y desnuda andoa che, tënnra e paticia
la imaginación se quema. la fantasìa as brusata.
Rosa la de los Camborios, Rosin, la fija dij Camborios,
gime sentada en su puerta gëmiss quacià su la pòrta
con sus dos pechos cortados con ij sò doj sen tajà
puestos en una bandeja. ant ne bassin-a sagnosa.
Y otras muchachas corrian E d'àutre fiëtte a corijo
perseguidas por sus trenzas, perseguità da soe tërsse,
en un aire donde estellan andrinta un'aria 'ndoa s-ciòpo
rosas de pólvora negra. reuse foà 'd pòver nèira.
Cuando todos los tejados Quand tuti ij tèit ëd le cà
eran surcos en la tierra, son stàit ëd sorch ant la tèra,
el alba meció sus hombros l'alba a l'ha fait bogié ant cel
en largo perfil de piedra. soe bianche spale scurpije
come ant un gran blòch ëd pera.
* *
¡Oh ciudad de los gitanos! Óh, sità dij sìngher brun!
La Guardia Civil se aleja La Guardia ormai së slontan-a
por un túnel de silencio sota un gran arch ëd silensi
mientras las llamas te cercan. tant che le fiame a t'anvlupo.
¡Oh ciudad de los gitanos! Óh, sità dij sìngher brun!
¿Quién te vio y no te recuerda? Chi l'ha viste e at seugna nen?
Que te busquen en mi frente. Ch'at sèrco su la mia front.
Juego de luna y arena. Rabèsch ëd sàbia e 'd ciairdlun-a.
Pen-a che sarai mòrt
Pen-a che sarai mòrt
sotreme con mia chitara
drinta la sàbia.
Pen-a che sarai mòrt
randa ij portugài fiorì
e l'èrba 'd menta.
Pen-a che sarai mòrt
enteme, s'av fà piasì,
s'na bandaròla.
Pen-a che sarai mòrt!
Musicalbrandé N° 4, 1959 - Con titolo Memento sul 'l caval 'd brôns, marzo 1968
Ël sol a l'é sfrizase
tra 'd nìvole d'aram.
A cala dai mont azur un'ària cantarin-a.
Ant ij prà vèrd dël cel
tramez a fior dë stèile
la lun-a a s'ancrocëtta
parèj d'un'agràf d'òr.
Për la campagna (ch'a speta dë strop d'ànime sìnghëire)
con mè fardel ëd pen-a
vad sol për la mia strà:
ma 'l cheur am canta 'l seugn
dròlo d'una passion
përdùa 'nt le lontananse
'd distanse sensa fond.
Ricòrd ëd bianche man
an sla mia front gelà.
Òh, passion angëmmà
'd mie làcrime 'd rozà!
Sagra ‘d San Michel a Granada
Da le balustre a së s-ciàiro
për ël mont, ël mont, ël mont,
muj e ombre 'd muj an fila
tuti carià 'd virassoj.
J'euj dij muj, fognand le ombrìe,
as cëfisso 'd neuit inmensa.
E ant ij gomo aùss dël vent
a schërzin-a l'alba 'd menta.
Peuj, un cel ëd mulèt càndi
sàra pian j'euj ëd mercuri,
argaland a la mezombra
un coamel fëstonà 'd cheur.
E as fà, l'eva, frèida frèida
për che gnun peussa tochela:
l'eva frèida e paticiòla
për ël mont, ël mont, ël mont.
*
San Michel, tiflà 'd pissèt
ant la nìcia dla soa tor,
mostra le soe bele cheusse
antornià 'd lumin avisch.
Ven-o al pòr vësco 'd Manila,
bòrgno e 'd pel color zafran,
ch'a dis mëssa a doi indrit:
për le fomne e 'd cò për j'òmo.
Biond arcàngel debonàir,
con ël gest ch'a dis mezdí,
a fa viza dë scassé
'd piume d'osej cantarin.
Vanta ant ij frisson dij céder
San Michel, efèb guerier,
profumà d'àqua 'd colònia,
leugn dai càles d'reuse e fior.
*
Ël mar bala su le sàbie
un poema 'd pogieuj bleu.
Rivére séulie dla lun-a
pèrdo 'd vengh e a vagno 'd vos.
Ven-o 'd matòte an mastiandse
dë smens d'òr ëd virassoj.
L'han ëd cuj che, al ciàir-e-scur,
parësso 'd siete d'aram.
Ven-o, apress, ëd sivalié
sgnor ëd dame safrinà:
dame an deul për nostalgìa
d'un sò jer rich d'arsigneuj.
San Michel a stasîa chiet
ant la nìcia dla soa tor,
an blagand trincà 'd gonnlin
ësteilà 'd lustrin e 'd gale.
San Michel, rè 'd tuti ij glòb
e dij màgich nùmer ghìsper,
gòd soa sagra barbaresca
'd crij d'amor e 'd trasse an fior.
A Roma 'l 29 dë Stèmber 1986, di consacrà a San Michel Arcàngel.
San Gabriel
(Sevilla)
A D. Agustin Viñuales
I
Un bello niño de junco,
anchos hombros, fino talle,
piel de nocturna manzana,
boca triste y ojos grandes,
nervio de plata caliente,
ronda la desierta calle.
Sus zapatos de charol
rompen las dalias del aire,
con los dos ritmos que cantan
breves lutos celestiales.
En la ribera del mar
no hay palma que se la iguale,
ni emperador coronado
ni lucero caminante.
Cuando la cabeza inclina
sobre su pecho de jaspe,
la noche busca llanuras
porque quiere arrodillarse.
Las guitarras suenan solas
para San Gabriel Arcángel,
domador de palomillas
y enemigo de los sauces.
San Gabriel: El niño llora
en el vientre de su madre.
No olvides que los gitanos
te regalaron el traje.
II
Anunciación de los Reyes,
bien lunada y mal vestida,
abre la puerta al lucero
que per la calle venía.
El Arcángel San Gabriel,
entre azucena y sonrisa,
biznieto de la Giralda,
se acercaba de visita.
En su chaleco bordado
grillos ocultos palpitan.
Las estrellas de la noche
se volvieron campanillas.
San Gabriel: aquí me tienes
con tres clavos de alegría.
Tu fulgor abre jazmines
sobre mi cara encendida.
Dios te salve, Anunciación.
Morena de maravilla.
Tendrás un niño más bello
que los tallos de la brisa.
¡Ay San Gabriel de mis ojos!
¡Gabrielillo de mi vida!,
para sentarte yo sueño
un sillón de clavellinas.
Dios te salve, Anunciación,
bien lunada e mal vestida.
Tu niño tendrá en el pecho
un lunar y tres heridas.
¡Ay San Gabriel que reluces!
¡Gabrielillo de mi vida!
En el fondo de mis pechos
ya nace la leche tibia.
Dios te salve, Anunciación.
Madre de cien dibastías.
Aridos lucen tus ojos,
paisajes de caballista.
*
El niño canta en el seno
de Anunciación sorprendida.
Tres balas de almendra verde
tiemblan en su vocecita.
Ya San Gabriel en el aire
por una escala subía.
Las estrellas de la noche
se volvieron siemprevivas.
Tre storielle del vento
I
Il vento veniva rosso
attraverso il vàlico acceso
e si è fatto verde, verde
sul fiume.
Poi diverrà violetto
giallo e...
Sarà sui campi arati
arcobaleno teso.
II
Vento rappreso.
Sopra il sole.
Sotto
le alghe tremebonde
dei pioppi.
E il mio cuore
tremando.
Vento rappreso
alle cinque della sera.
Senza uccelli,
III
La brezza
è ondulata
come i capelli
di certe fanciulle.
Come le venature
di certi vecchi marmi.
La brezza sussurra come l'acqua
e si spande
- come un bàlsamo bianco -
negli àlvei dei torrenti
e sviene
all'urtare contro il duro
della montagna.
Stampa del cielo
Fra le stelle
non ci sono spose.
Così vezzose
come sono le stelle!
Attendono un galante
che le assurga
alla sua Venezia ideale.
Tutte le notti occhieggiano
alle persiane,
- Oh cielo di mille piani!
e offrono lirici
battiti di ciglia
ai mari d'ombra
che le circondano.
Ma pazientate, fanciulle,
che quando io morrò,
a una a una vi rapirò
sulla mia puledra di nebbia.
La fiera letteraria N° 4/5 del 4 gennaio 1951
Antonio Machado
E a Granada vi fu un crimine
I
Il crimine
Era stato visto, in cammino tra fucili
per una lunga strada,
apparire nella campagna fredda
ancora stellata, la campagna del mattino.
Essi hanno ucciso Federico
nell'ora in cui sorgeva la luce.
Il plotone dei carnefici
non osava guardarlo in faccia.
Tutti hanno chiuso gli occhi.
E hanno pregato: - Dio stesso non ti potrebbe salvare!
Egli si è abbattuto, morto, Federico
- sangue in fronte, piombo nelle vene -
... E a Granada vi fu un crimine!
Lo sapevate? - Povera Granada! - La sua Granada!...
II
Il poeta e la morte
L'hanno visto camminare solo con lei,
senza paura della sua falce.
Già il sole batte sulla torre e la torre; e i martelli
sull'incudine, e l'incudine, e l'incudine delle fucine
Federico parlava,
corteggiando la morte e la morte ascoltava:
«Poiché ieri, nei mie versi, cara compagna,
risuonava lo schiocco delle tue palme secche
«Poiché ieri, nei miei versi, cara compagna,
e poiché tu hai dato al mio canto e il tuo gelo e alla mia tragedia
il filo della tua falce d'argento,
io ti canterò la carne che non hai più,
i tuoi occhi assenti,
i tuoi capelli che il vento scuoteva
e le rosse labbra che ti si baciava...
Oggi come ieri, mia morte, bella gitana,
ah!, come si sta bene, soli con te,
a respirare quest'aria di Granada, la mia Granada!».
III
L'hanno visto camminare...
Innalzate, amici miei, un sepolcro di pietra e di sogno - nell'Alhambra,
per il poeta,
sopra una fontana in cui l'acqua piange
e dice eternamente:
- Vi fu un crimine a Granada! Nella sua Granada!
La fiera letteraria N° 4/5 del 4 gennaio 1951
Giuseppe Ungaretti
Ij dì e le neuit
Ij dì e le neuit
a son-a
ant costi mè nèrv
d'arpa.
Vivo 'd costa gòi
malàvia d'univèrs
e seufro
'd nen savèila visché
ant le mie
paròle.
Musicalbrandé, giugno 1961
Albert Flory
«La Vierge»
Come ant na cuchija
a së scota 'l romor
ëd j'onde e as vëdo nen,
mi sento ch'a bësbija
drinta mè cheur l'amor
e lo conosso nen.
Ël Tòr N° 28 1 dicembre 1946
Elegìa dël ritorn
I
Mè paìs, son ritornà...
Chërdìa 'd vëde 'd facie amije.
Ma, 'd mi, gnun s'é ricordà.
E quand l'hai dovù chité
le toe stra bianche e fiorije,
gnun l'é vnume a saluté.
II
L'hai portate, sot n'àutr cel,
ant ël mè cheur
ch'at pudìa nen dësmentié.
E 'l ritorn l'é stàit crudel:
dòp tant maleur,
son ë-smiate un foresté.
III
Ma, 'nt ël cit tò simitere,
sol, angossà,
l'hai lesù 'd nòm su doe pere
e l'hai piorà.
Traduzione inedita da un dattiloscritto del Fondo Olivero di Villastellone
Walter Savage Landor (1774-1864)
La strà maestra (Da Brevities, LXI)
Pi numerose assè dij ragg dle stèile
a son le strà dla vita: e tute a men-o
a na strà bianca - inmensa - andoa che tuti
androma a pèrdse...
«É-lo ch'a son sparì?»
E ij viv, dij mòrt, a savran mai dì 'd pì.
La sfida dla damisela con vantaj (Da Brevities, LXIII)
A l'ha un vitin ëd parpajòla. e, guardla,
chila a të sfida con ël sò ventaj.
A lo deurb, a lo sera, e, facessiosa,
schissand un euj e soridend furbëtta.
lo ponta - com se fussa na pistòla
'd cana longa - mirand a la toa testa.
Tut ant në slussi e da un marciapé a làutr...
Përchè 't ses nen andaje ancontra, 'd nans
che chila, con soa andura squasi 'd dansa,
giomai rivà al portièt ëd sò palass
a sonèissa, e, a soe spale, a te sbatèissa
la pòrta?
Òh quand. bon fieul, t'amprenderas
che dòne e temp përdù torno pi nen?
Che 't l'avrije dovune profité
al moment giust? Che, nen avendlo fàit,
tut l'é falì, tut l'é svanì për sempre?
Adess, ët bate a veuid ij neu dle man
an sla front: ringretand la damisela
che, arvìscola parèj dl'eva d'un rì,
t'era smonusse... E tòst l'é sghijà via.
Piemontèis ancheuj N° 27, 1985 (Anche in Romanzìe)
Paul Fort
Rondò dla Pas
Se tute fie dël mond s'vorèisso dé da man,
sui bòrd dij mar lontan pudrìo dansé la ronda.
Se tuti ij fieuj dël monda fèisso ij marinar,
d' barchëtte, d' zora ìl mar. farìo 'n bel pont an sl'onda.
Una garlanda 'd pas montrìja al cel profond
se tute gent dël mond s'vorèisso dé da man.
Ij Brandé N° 116 1 luj 1951
Rafael Alberti
"Rio Rojo"
Peus nen tonfeme ant ël rì
come a fà la pieuvra, amor,
përchè ij sen ë-spartì dl'eva
manderìo dë sbrincc ëd sangh.
Ij Brandé N° 116 1 luj 1951
Renzo Pezzani
Ij mèis ëd l'ann
A lo san pro, ij gognin,
che ij mèis ëd l'ann a son
na nià 'd dódes vërdon:
sèt grass, quat mzzan e un fin.
Ma, se ognidun l'ha un frut,
se ognidun l'ha un fior,
a-i në j'é gnun, tra 'd lor,
ch'a sia pì bel ò brut.
A son tuti fratej
e ognidun l'ha un mësté:
j'é col ch'a sgrun-a ij pòis,
col ch'a spòrz ël sëstin.
J'é chi pova ò chi ènta,
chi lavora ò mësson-a:
j'é chi pòrta una doja
d'eva për chi l'ha sèj.
J'é chi versa un'aversa
ëd pieuva 'd fij lusent...
Gnun ch'a staga a fé gnente
guardand passé la gent.
Na famija pì bela
al mond as vëdrà mai.
A son dódes, ij mèis,
e tùit fan sò travaj.
Fërvé l'é un fré 'd ciadeuvre bele.
Beuj ël fèr ant ël feu, peui lo sbujenta
ant ël sëbber. A mòla le faussije,
aùssa tanti arnèis
për ij travaj ëd j'àutri mèis.
Ant ij di curt, a fond
le fiòche e le speranse.
Fërvé l'ha un fèr an man
e ant ël pensé a l'ha 'l gran.
Ël di
Ven, dòp l'alba, la matin
pì nossenta che un citin.
Maravija dël Creà,
'd cò stavòta 'l sol l'é nà.
Ò mè cit. ël sol l'é bel
ché a-j dà vita al di novel.
Ma lë sguard che an dà Nosgnor
a slusiss ëd lus d'amor.
Meuir ël di, 'l sol a tramonta:
con le stèile a-i ven la lun-a.
E ant la neuit j'é un grì ch'a-j conta,
cole stèile, un-a për un-a.
L'ovrié
Dis Nosgnor a chi bat
a le pòrte 'd sò Regn:
«Fame vëdde le man.
Savrai se it në ses degn».
Tòst l'ovrié a-j fa vëdde
le soe man pien-e 'd quaj:
l'han tocà tuta la vita
mach la tèra, 'l feu, ij metaj.
Speuje a son d'ògni richëssa,
nèire, strache, ij dij pesant.
E Nosgnor a dis: «Che blëssa!
Son parèj, le man dij Sant».
L'eva
Eva pura 'd sors ëd riva,
chi ch'at toca at sent viva,
chi ch'at pija e at pòrta via
pòrta 'l cel drinta la sija.
Chi ch'at bèiv, a bèiv ëd lus.
It j'ere nìvola, fiòca.
'T j'ere cant ëd fontan-a.
'T j'ere un dindané 'd ciòca.
'T ses la gòj dël giardin.
'T ses la fòrsa dël mulin.
Pelegrin-a 'd tute strà
it tornras doa ch'it ses nà.
Nivolen-a, pieuva, fiòca,
fontanin-a giù dla ròca,
perla 'd brin-a su la front,
ragg ëd lus calà dal mont.
Ij Brandé Armanach 1982
Àngel che a va
S'na strà fioria 'd lumin
l'Àngel dla neuit bërgera
a torna da la fera
d'un paisòt alpin.
Për lòn che, ant l'ambrunì,
l'ha podù vëdde ant tut,
va pensieros e mut
come l'eva dël ri.
E, abdasand, as compagna
con la gent la pi mnuva:
a dëscor dla campagna,
dla smens, d'j'arcòlt e dl'uva.
E dla pieuva e dij vent,
e dle giornà e dij Sant,
e dle lun-e al chërzent
e dle lun-e al calant
e dle fior e dle frute...
A cheuj drinta sò cheur
la fatiga, 'l maleur.
A l'é l'amis ëd tute
le creature bele,
le creature brute.
'l caval 'd brôns N° 11 1967
Balada dij pendù
Gent che dòp noi vive ancóra, ò fratej,
guardene nen con ël cheur andurì,
ché, se pietà 'd nòst maleur peule avej,
Nosgnor për noi pudrà debne mersì.
Sinch, ses, ën vëde pendù belessì.
Quant a la carn, che tròp l'oma nurrì,
or a furmiola 'd vèrm giàun e spurì
e an sënner j'òss an caschran sul gramon.
Oh, sbëfié nen nòst festin maledì.
Preghé Nosgnor, féne dé sò përdon!
*
E, se 'v ciamoma fratej, prové nen
vërgogna 'd noi ch'a l'han fàne murì
për giust castigh. Ma arcordeve, seren,
che tut pòvr òm a cost mond peul falì.
Smon-e le scuse 'd noi, scòrze 'd bandì,
al Fieul 'd Maria 'd giusmin tut vestì
për che, ant soa gràssia, an manten-a a l'abrì
dai feu dl'etèrna infernal danassion.
Noi soma mòrt. Gnun an dev maledì.
Preghé Nosgnor, féne dé sò përdon!
*
La pieuva 'd mars l'ha brossane, arzensà,
cangiane 'l sol ant branch sèch e scrussì.
Bèrte, croass, nòstri euj l'han rancà
e ij pèil dla barba e dij sign dëscuzì.
Mai un pò 'd réchie né neuit né dì.
Peuj 'd sà, peuj 'd là, scoratand a piasì,
ël vent në sbat con ëd crij da strunì.
Pi 'd bèch che d'ije ant ij nòstri s-ciancon...
Vnì mai a sté 'nt nòstr ë-strop maledì.
Preghé Nosgnor, féne dé sò përdon!
ENVOI
Prènsi Gesù, sgnor dël mond, esaudì
nòstra speransa 'd nen essi sezì
dai trent dl'Infern: ant ël nòstr abandon.
Gent, rije nen 'd nans a noi maledì.
Preghé Nosgnor, féne dé sò përdon!
Voltà an piemontèis ant ël Di dij Mòrt MCMXLIII
Musicalbrandé N° 11, settembre 1962
Gabriele D’Annunzio
Ultima
La vita dl'òm l'é sensa cangiament.
L'ha mach na fàcia la malinconìa.
Ël pensé l'ha për sima la folìa.
E l'amor a s'anlija al tradiment.
Ponente d’Italia N° 4, 1963
Ezra Pound
L’hai sentù un vent…
L'hai sentù un vent arvìscol ch'am sërcava
drinta a 'd boschin-e chiete.
L'hai vist un vent arvìscol ch'am sërcava,
àut, an sël mar seren.
E andrinta a 'd bòsch afros
i son ancaminame.
E 'd zora a d'eve silensiose, mòrte,
tut sol son azardame.
Neuit e dí,
sërcand cól vent leger.
Musicalbrandé, settembre 1964
Anonimo giapponese
"Haiku"
Sluve 'd furmije
s'un ghivo mòrt al sol.
La stra a l'é bianca.
Ij Brandé N° 161 15 maggio 1953
Saffo
Ó pura Saffo dij cavèj dë viola,
Saffo ornà 'd poesìa e 'd soris doss.
ALCEO
Saffo, miracolosa creatura,
STRABONE
Ti 't ses...
Ti 't ses pi càndia che 'l làit,
ir ses pi slissa che l'eva,
t'l'has una vos pi armoniosa
che ij fij d'un'arpa ch'a seugna.
Quand che 't socrole la testa
t' ses pi sfrandò che un pojìn.
E 't ses pi tënnra 'd na reusa,
pi séulia e càuda 'd na vesta.
E 't ses pi òr
- pi biondarossa - che l'òr.
Le stèile velà
Le stèile antorn a la lun-a
as cheurbo d'un vel ij facin bërluzent
quand la lun-a pien-a, a sò corm,
vestìa d'argent,
a splend su tuta la tèra.
Color e fior
La tèra a l'é tuta angiojà 'd fior,
fior ë tuti ij color.
Cisi d'òr a s-ciodìo
arlongh a la riva dël mar.
Éros ëd porpra
Varda, Éros cala dal cel
anvlupà ant un mantel
ëd porpra.
Colombin-e
A l'han sentù un gel ant ël cheur.
E a l'han lassà casché j'ale.
Fiëtte
Come un oslin a la mare,
mi coro a ti con ale slargà.
L'hai vist una fiëtta
legera ant ël prà
cheuje 'd fior.
Mi l'hai vorsute bin, Àttide, al temp
che 't j'ere una cita dlicà
ancor nen tocà da la gràssia dl'amor.
'L caval ‘ brôns, novembre 1984
Amor (50, 114, 151 Diehl)
Socrola amor mè cheur
come 'l vent ëd le montagne
ch'a sfranda an sle roj.
Bon-a mare,
peus pì nen tësse la tèila.
Anvìa d'un fieul am pòrta a la folìa
tra un vòl sburdì 'd colombe d'Afrodite.
Fërmte, ò car, fërmte
dë 'd nans a mi: e anvlupme ànima e còrp
ant la lus
ëd la grassia imperiosa dij tò euj.
La vesta 'd Gòngila (36 D.)
Ven për piasì, Gòngila, ven
con tò mantel ëd làit.
Ancora a vòlo antorn a ti
le doe farfale andorà 'd mie parpèile,
tant it ses bela.
Costa midema toa vesta
mach a guardela
am fà tramolé.
La gòj
am ricama le carn ëd frisson.
Malinconìa (94 D.)
L'é tramontà la lun-a.
Tramontà son le stèile.
Mesaneuit. L'ora a passa.
E mi son sì. Mi. Sola.
Ràbia (126 D.)
Quand che la ràbia a gonfia tò cheur,
ten a fren la lingua:
përchè 't bàule mach pì 'd paròle van-e.
Dòna rùstica (61 D.)
Come a peul dete mai tanta dosseur
al cheur
una fomna talment rùstica e gòfa
che a sà gnanch solevé un frisin la còta
për mostré le cavije?
L'arsigneul (121, 122 D.)
Mëssagé dla primavera,
verd arsigneul dël cant soav.
La cita 'd Saffo (152 D.)
Mi l'hai na fiëttin-a assé bela:
a l'ha un facin
ch'a smija un pomin
d'òr.
Për chila mi darìa la Lìdia
e 'd cò l'ìsola
'd tuta mia bin
Lesbo.
Ij Brandé Armanach ëd Poesìa Piemontèisa, 1986
Nata tra il VII e il VI sec. a. C. nella cittadina di Ereso nell'isola di Lesbo (Mar Egeo settentrionale, presso l'Asia Minore), Saffo trascorse la maggior parte della propria esistenza nel centro più ricco e importante di Mitilene, insegnando musica e danza alle giovani figlie dei nobili. In virtù della sua poesia intrisa di raffinatezze erotiche - ispirate più che dal mondo greco, dalla contigua fastosa civiltà orientale - Saffo divenne, ancora vivente, un personaggio leggendario. Fu autrice di nove libri di liriche in dialetto eolico e improntate a vari generi: epitalamico, mitologico, innografico (corale) e soprattutto a quello dei canti d'amore, uno dei quali venne poi fatto oggetto di libera imitazione da parte di Catullo. La poesia di Saffo - anche quando concerne direttamente i non dissimulati penchants epidermici della poetessa «dalle chiome di viola» nei riguardi delle sue belle e acerbe discepole Gongila, Attide, Dica, Anattoria, Agrignota ed altre - non ha nulla di morboso. Si libra in una sfera di umanissima ipersensibilità, di carezzevole e spesso quasi casta sensualità, che attrae ancora oggi l'attenzione dei filologi e degli innamorati della poesia di tutti i tempi: perché il fluido magnetico, lo charme, la lievità e l'immediatezza dei suoi versi la collocano tra le manifestazioni d'amore più seducenti del mondo antico e di quello moderno. Sono pervenuti ai nostri giorni un'ode intatta e circa duecento frammenti scoperti in papiri e in residui di volumi su pergamena rinvenuti in Egitto. Dopo oltre due millenni e mezzo, questi frammenti si palesano precorritori di certe attuali avanguardie essenzialistiche di poesia-lampo, all'elletroshock, a base di crepitanti impulsi o suggerimenti «emblematici». Ed è questa la felice intramontabilità classica si Saffo.
Le edizioni dei testi greci di Saffo, consultate e raffrontate, sono: anzitutto quella di E. Diehl. poi quella di T. Racucci e A. Puech e, inoltre, di E. Lobel e D. Page. (Luigi Olivero)
Nòsside
Salut a Saffo (A. P. VII 718)
Viandant, se a t'ancàpita viagiand
ëd porté ij pé a Mitilene
dova un temp son fiorìe
e le grassìe e le danse e ij cant ëd Saffo,
nonsia a la gent che 'dcò mi
son ëstàita amija dle Muse.
Dì che la drùa tpra 'd Lòcri
a l'ha generame.
E, anfin, ës-ciarìss che Nòsside
a l'é stàit mè nòm.
Va a Mitilene, viandant.
Va.
Ij Brandé Armanach ëd Poesìa Piemontèisa, 1986
Nòsside fu poetessa greca, nata agli albori del III sec. a. C. a Locri Epizefiri. Produsse in dialetto dorico suadenti epigrammi d'amore: soltanto dodici dei quali pervenutici attraverso l'Antologia Palatina.
Il testo di Nòsside è quello che figura nell'Antologia Palatina di F. Dubner ed E. Cougny. (Luigi Olivero)
Catullo
Litra a Ipisitilla
Carme XXXII
Scota, mia dossa Ipisitilla
mia gòi, mia sola delìssia,
ancheuj peus vnite a trové?
Se 't veule, fà, për piasì,
che gnin a froja toa pòrta.
Làssmëla sbaja e seurt nen.
Resta an-të-cà. Mi vnirai
a dete - con në spërvëzzo
da gal - neuv preuve d'amor.
Se lòn at va, scrivme tòst.
Son si, bin diznà, slambanà,
le miole pien-e. E 'l pichèt
ch'am drissa a tenda la tùnica.
Euj d'amel
Carme XLVIII
Ò mè Giovensi, se podèissa mai
basete j'euj color dl'amel dorà,
'd tërsentmila basin mi ij curbirìa
sens'arfissieme mai, sens'arfissieme.
L'amson dij mè basin a fussa bin
pi bondosa 'd jë spi d'un camp ëd gran.
L'òssi at fà mal
Carme LI bis
L'òssi, Catullo, at fà mal. Tantutun,
at pias e tròp t'amuse a fé 'l plingan.
D'grand rè e 'd sità, dal remp dij temp, a l'ha
- l'òssi - crazà.
Mia dòna a dis
Carme LXX
Mia dòna a dis ch'a sarà mai d'gnun àutr
che mia, ànche se Giove a la gatièssa.
A dis... Ma lòn che fìa dis a un moros
scrivlo an sël vent, scrivlo an sl'eva corìa.
Almanacco piemontese Viglongo 1987
Aristofane
J'osej
Òh, noi, rassa d'osej
beàta che. tra i gej,
portuma gnun mantej;
né, dal pi àut dij cej,
n'anfilsa 'l sol d'istà
con soe lanse afoà!
Noi cantoma an sij pasch le nòstre veuje,
su dë sbalàuce 'd rame ò ant cun-e 'd feuje,
quand l'ària a l'é pi càuda ant ël mesdì.
E nòstr cant armonios a lo xompagna,
la siala, cioca 'd sol, che, an sla campagna,
réssia 'd ragg d'òr sugnand j'eve dij rì.
Quand l'ària a l'é pi càuda ant ël mesfì.
Òh, noi, rassa d'osej
beàta che. tra i gej,
portuma gnun mantej;
né, dal pi àut dij cej,
n'anfilsa 'l sol d'istà
con soe lanse afoà!
Ij Brandé Armanch ëd poesìa piemontèisa 1991
Meleagro
Eliodòra
«Chi sarà mai cola dossa Eliodòra
ch'a viv ësconossùa ant ël mè cheur?».
«Bon poeta nossent, l'é na mistà,
un'ilusion creà
da la toa anvìa d'amor».
Ò, baluëtte color
dle reuse ancarnà
ëd j'an-namorà!
Ij Brandé Armanch ëd poesìa piemontèisa 1991
Marziale
Contra Sesto
Ti 't dise, Sesto, che le bele fije
mach a guardete a pijo feu
d'amor për ti?
Pròpi për che 't l'has la fàcia spàlia
d'un pòvr omnèt giomai mesëstenzù
che disperatament a noa sot-eva?
Ij randé Armanch ëd poesìa piemontèisa 1991
Anacreonte
Fiëtta ch'a noa
Spartend l'onda dël fium,
mi solevo la testa.
E son tuta ciàira
e stissanta 'd pèrle
ëd luz.
L'assùl d'Éros
Con un grand assùl
a l'ha colpime,
come un ës-ciapabòsch,
Éros.
E peuj a l'ha lavame la ferìa
ant un rì gonfi 'd tempesta.
Sle vint còrde dl'arpa
Scor la mia man
ant sle vint còrde dl'arpa.
E ti 't fiorisse,
ò atleta Leucàspi,
dle nòte 'd sèt color
ëd l'arcansiel
ëd la toa gioventura.
Ij Brandé Armanch ëd poesìa piemontèisa 1991
Disegno di Sergei Horn da Rondò dle masche, L'Alcyone, Roma, 1971